Comprar un llibre i trobar-ne un altre a dins

Dels homes, només m'impressionen aquells l'existència dels quals constitueix una sèrie de cruïlles, només els homes que tenen destí, la vida dels quals es dilata tant que ja no poden dominar-la de cap manera. L'important és tenir destí, ser un"cas". Que la nostra presència siga una reprimenda, una por, un neguit, un èxtasi o una alegria. Que ningú no sàpiga quant de temps viurem, què farem, com pensarem, sinó que sols la por i l'alegria per les nostres caigudes i elevacions facen de la nostra existència una sorpresa contínua, una angoixa estranya. Ser per a un altre motiu d'0alarma, de pressentiments, de meditació, d'odi i d'entusiasme; que ningú estiga segur del camí pel qual anem ni quin presndrem. Que la nostra existència siga un problema tan irresoluble que ni tan sols la mort no puga resoldre'l mai, sinó que que la nostra absència física augemte el turment d'allò inintel·ligible. Tots els homes que no tenen destí i que no poden esdevenir "casos" caminen amb pas ferm en l'existència, tenen la seguretat que han d'arribar a algun lloc; perquè el final està implicat en les premises del seu ésser. No obstant això, un home que és un "cas" és per a ell mateix una intranquilitat absoluta i una ocasió d'intranquilitat per a d'altres; en ell la tremolor de la individualització és una al·lucinació, un èxtasi, un somni o una explosió, una creació infinita: si el món fou creat o si encara no ho ha estat

Els llibre de les desil·lusions. Emili Cioran

trobat a Cansat de Diumenges d'Andreu Galan
La breu edicions (alabatre)

Recomenacions de Nadal:

Pau Riba: Jisas de Netzerit
Paracetamol musica projecte de Mazoni on es versiona per altres artistes
LLits de LLuis Danès (o com veure a LLuis Danès, Lluis Llach i Albert Pla fent coses junts)

Poesia, música, teatre, cinema, musueu: regaleu experiències!!!

Jo, tu, Granollers

Jo decideixo
Tu decideixes

Granollers Decideix

A mi mai m'han consultat

Ahir mateix ho pensava. Resulta que a mi mai m'han consultat. Tot i tenir i rebre una educació, per part dels pares, bastant desitjable, les consultes que s'han fet sobre la meva vida han estat gairebé poques. Fer handbol o piscina, anar a Òrrius o quedar-me a Granollers, aquestes o aquelles bambes per poder correr pel patí. La meva iaia potser si que m’ha fet més consultes: patates fregides o pasta? Que vols que et regali, nen?. A l’escola, encara que la pedagogia ho amagui res és consultat i tot està predeterminat. Si miro la societat i la seva forma d’organització, jo sóc dels que no va poder votar la constitució ni el model autonòmic, encara menys he pogut incidir gaire en el model socioecònomic i cultural que he rebut. És cert que amb els anys he pogut emetre (o no) vots per incidir en l'esdevenir, però, són consultes tancades, repartides abans de ser fetes, interessades i m’atreveixo a dir que manipulades. També és cert que tinc l'acció per canviar l'estat de les coses....Però, penseu exemples, segur que us en venen al cap.

Amb això no vull dir que no hi hagi marge per l’autonomia d'acció i per una certa possibilitat de decisió. Precisament és aquest marge i aquesta possibilitat el que ens fa lliures. Una llibertat condicionada i que és vàlida des de la quotidianitat.

Però i quan pots decidir traspassant el dia a dia? Vull dir, quan pots imaginar, trencar amb l'ara i projectar-te a l'abisme del futur? Quan pots decidir sobre una qüestió que mai abans s'havia plantejat decidir? I quan ho fas de la mà de la gent que t'envolta, la que es mou més per il·lusió que per estratègia. Això, posa "catxondu".

I a alguns també els hi fa por. Fa por a aquells que no volen ser consultats, perquè pronunciar-se no va amb ells. En realitat tenen por perquè mai ho han fet i no ho entenen. No entenen perquè ara, de cop, i sense que siguin els de sempre els que els hi preguntin, han de respondre a una pregunta tant simple com atrevida. (tant de bo poguéssim fer-ne més de preguntes). I també tenen por els qui tenen el "poder" per decidir sobre que consultar i sobre que no. Aquestes, inclòs els que estratègicament els hi pot anar bé, no saben com reaccionar. Estan sobrepassats per la força popular.

El problema pot venir, com ja he dit, en el personalisme, el clientelisme, el creure’s el representant únic i indiscutible de la causa. I dic jo, si et poses al servei d’un moviment, perquè no esperes que el moviment et digui el que has de fer? D’il·luminats en tenim molts, i alguns van bé, però primer deixem gaudir del fet i treballem perquè tingui més incidència.




---

En un altre ordre de prioritats, aquest cap de setmana, Cardedeu és la capital de l'escena catalana. Si bé a Barcelona i a altres llocs van forts, divendres hi ha la inauguració del nou Casal Popular els Escorrelots amb l'actuació d'At Versaris, i dissabte la presentació del nou cartell del Tastautors amb l'actuació del freakautor Estanislau Verdet i la revelació amb accent francés Anna Roig i l'ombre de ton chien.

Resultats? No, gràcies

"Hablar de haceres? No!
Asi que hagamos"
G. Escarpa

Un dia com avui, en el qual la segmentació humana a la qual ens veiem abocats els contemporanis, ha estat una barreja de monotonia, reflexió i esperança...

Ahir marxava enfadat a dormir. La passivitat i el no posicionament davant qüestions que, t’agradin o no, tenen un efecte en tu i/o en altra gent que és a prop teu, és des d’ahir i per mi, un pensament tant perillós com aquell que s’oposa a tot allò que no li agrada. Paràlisis cerebrals, discapacitats de criteri propi, estèrils ciutadans que són el resultat d’una societat que se'ls menja, d’un sistema que els marca i d’una educació que no els permet pensar. Decepció, si. Però autoafirmació, també.

Les Consultes Populars són actualment l’única via per mirar de canviar, des de i per al poble (en el seu sentit ampli, transversal i divers), un sistema que és caduc i que ha violat i maltractat la democràcia.

Les consultes populars l’únic que volen és participació directa, democràcia directa, democràcia participativa. Responsabilitat. Autonomia. Criteri Crític. Criteri Pròpi. Organització. Consens i Conflicte...totes les grans paraules que aquesta societat nostra ha buidat de sentit i les ha omplert de porcaria humana.

I si. Ho han fet els il·lusos dels independentistes. Perquè creuen, que amb la democràcia un dia podran exercir el dret a l’autodeterminació.

I fa temps ho van ser els ecologistes amb una ILP que va ser tombada per una classe política, que com aquell dia, avui, només pot anar a remolc. I ho estan fent alguns valencians que volen veure TV3 (la nostra, que pel posicionament dels referendums i de la tallada d'emissió al país valència, cada cop ho és menys, de nostra)

Ahir i aquestes propers mesos hi ha una sèrie de gent que vol ser protagonista d'una gesta històrica i revolucionària. D’una gesta radicalment democràtica. Alguns ja li podrien dir Terrorisme democràtic si ho volen. Que m'ho diguin a mi.

I uns altres, com sempre, es quedaran al marge. Segur que ni s'hi mostraran en contra. Persones que segons nosequin partit no es senten interpel·lats. Són víctimes de si mateixos, de la deshumanització de tota persona. No pensaran. No es qüestionaran. No ens voldran entendre.

Quedareu retratats com els qui fan de la ignorància, de la passivitat i de la individualització una forma que va en contra de la democràcia participativa, de la revolució, del canvi. Sou el pitjor que pot tenir una societat. Benestants hipòcrites que es pensen que tenen la llibertat i no veuen que la felicitat l'han deixat abandonada a la primera curva que han trobat.

I nosaltres, perdrem, perquè és tanta la il·lusió, l’esperança i les generacions que fa que lluitem democràticament que tot els resultats, avui, no ens interessen. Som demòcrates decebuts i hem exercit i exercirem la democràcia per perdre. Sempre perdrem, i què?

I és que, per nosaltres, la democràcia potser no sempre són resultats al i del moment. I això és el que ens diferencia de la classe política. I és que nosaltres crèiem en nosaltres com a motor de canvi. I això és el que ens separa dels passius.

Només caldrà evitar (com sembla que ja està passant) que la transversalitat i la diversitat de les persones que formen les diferents plataformes (perquè en són moltes) siguem capaces de mantenir la unitat que hem reclamat a la classe política i que ens n’ha allunyat. És impossible garantir el consens total, però malgrat la il·lusió, com a minim esperem que acabin totes les consultes.....Llavors, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot esta per fer i tot és possible.